L'expo del KRTU:
http://www.visualkultur.cat/
terça-feira, outubro 09, 2007
Breu lliçó d'història... de memòria
Presidents de la República Portuguesa:
Manuel de Arriaga (1911-1915)
Teófilo Braga (1915-1915)
Bernardino Machado (1915-1917)
Sidonio Pais (1918-1918)
Canto e Castro (1918-1919)
António José de Almeida (1919-1923)
Teixeira Gomes (1923-1925)
Bernardino Machado (1925-1926)
Mendes Cabeçadas (1926-1926)
Gomes da Costa (1926-1926)
Oscar Carmona (1926-1951)
Craveiro Lopes (1951-1958)
Américo Tomás (1958-1974)
António de Spínola (1974-1974)
Costa e Gomes (1974-1976)
Ramalho Eanes (1976-1986)
Mário Soares (1986-1996)
Jorge Sampaio (1996-2006)
Cavaco Silva (2006- ...)
La anomenada "I República" és proclamada el 5 d'octubre de 1910 (per això el divendres passat vaig tenir festa) dura fins el cop militar de 28 de Maig de 1926. El 1928 criden a António de Oliveira Salazar com a Ministre de Finances. Al 1933, amb una nova Constitució, el poder passa a ser TOT d'ell. El 1968 cau de la cadira (bé, primer té una trombosis, i després cau de la cadira) i per l'estat amb que queda, és allunyat del poder... el substituiex Marcelo Caetano, molt més moderat. Aquest període de 1926 al 1974 s'anomena "Estado Novo".
Amb la famosa Revolució dels clavells del 25 d'Abril de 1974, comença de nou la democràcia i la República.
vermell: errors
taronja: falta de memòria
Manuel de Arriaga (1911-1915)
Teófilo Braga (1915-1915)
Bernardino Machado (1915-1917)
Sidonio Pais (1918-1918)
Canto e Castro (1918-1919)
António José de Almeida (1919-1923)
Teixeira Gomes (1923-1925)
Bernardino Machado (1925-1926)
Mendes Cabeçadas (1926-1926)
Gomes da Costa (1926-1926)
Oscar Carmona (1926-1951)
Craveiro Lopes (1951-1958)
Américo Tomás (1958-1974)
António de Spínola (1974-1974)
Costa e Gomes (1974-1976)
Ramalho Eanes (1976-1986)
Mário Soares (1986-1996)
Jorge Sampaio (1996-2006)
Cavaco Silva (2006- ...)
La anomenada "I República" és proclamada el 5 d'octubre de 1910 (per això el divendres passat vaig tenir festa) dura fins el cop militar de 28 de Maig de 1926. El 1928 criden a António de Oliveira Salazar com a Ministre de Finances. Al 1933, amb una nova Constitució, el poder passa a ser TOT d'ell. El 1968 cau de la cadira (bé, primer té una trombosis, i després cau de la cadira) i per l'estat amb que queda, és allunyat del poder... el substituiex Marcelo Caetano, molt més moderat. Aquest període de 1926 al 1974 s'anomena "Estado Novo".
Amb la famosa Revolució dels clavells del 25 d'Abril de 1974, comença de nou la democràcia i la República.
vermell: errors
taronja: falta de memòria
quinta-feira, outubro 04, 2007
Museu de la Presidència de la República
Avui he rebut la carta del Museu.
He passat la fase currícular i em convoquen ara a un examen escrit, el dia 27 d'Octubre, on em preguntaran sobre:
- lleis relacionades amb la Presidència de la República.
- História Contemporània, principalment sobre les biografies dels Presidents de la República portuguesa, desde 1910 fins ara.
- Museologia.
i donen bibliografia...
en fi... per una banda, la meva part negativa pensa "estou feita" que ve a voler dir que no hi tinc res a pelar...
per l'altra banda, el meu jo possitiu diu: "això és el que volen? Doncs això és el que tindràn".
Ja m'estic baixant coses d'internet intentant que el negatiu no ofusqui al possitiu i que em pugui posar totes aquestes "parides" (en perdó, però, per això estant els llibres d'historia i de lleis) al cap.
La cosa possitiva és que l'examen no durarà més d'una horeta, per tant, el martiri serà curt.
He passat la fase currícular i em convoquen ara a un examen escrit, el dia 27 d'Octubre, on em preguntaran sobre:
- lleis relacionades amb la Presidència de la República.
- História Contemporània, principalment sobre les biografies dels Presidents de la República portuguesa, desde 1910 fins ara.
- Museologia.
i donen bibliografia...
en fi... per una banda, la meva part negativa pensa "estou feita" que ve a voler dir que no hi tinc res a pelar...
per l'altra banda, el meu jo possitiu diu: "això és el que volen? Doncs això és el que tindràn".
Ja m'estic baixant coses d'internet intentant que el negatiu no ofusqui al possitiu i que em pugui posar totes aquestes "parides" (en perdó, però, per això estant els llibres d'historia i de lleis) al cap.
La cosa possitiva és que l'examen no durarà més d'una horeta, per tant, el martiri serà curt.
quarta-feira, agosto 29, 2007
Jack i Nuca
Havia d’escriure un post explicant que el Ron, el nostre gos, pobret, s’havia mort, durant els dies que estàvem al Pais Vasc. Tenia una infecció i li van donar unes pastilles molt fortes, que semblen que van ser pitjor remei que la malaltia. El Ron era un gos bo, que hagués viscut millor en una casa rodejat de carícies que al nostre jardí, però que ha tingut una bona vida.
A la tornada vam decidir agafar dos gossets de la Gossera de Mataró. El gran, té 9 mesos, es diu Jackie (i no li canviarem el nom, ja és massa gran) i és un creuament entre pastor alemany i llaurador. La petita, té 3 mesos, es diu Nuca (es deia Dalila, però a ella si que li canviem el nom) i és un gos d’atura barrejat.
Ara m’acaben de trucar dient que la Nuca, la petitona, està ingressada al veterinari i que potser té moquillo... cosa que vol dir que té molt, molt mal pronòstic. Sinó, té una altra cosa, també greu, però que pot ser que se’n surti. Pobreta. Espero que se’n surti i sinó que hagi estat feliç els dies que ha viscut a Teià, sentit que havia trobat una família que la volia, i no morint-se malalta a una gàbia de la gossera.
Força Nuca, que tens molts anys per viure amb nosaltres a Teià! Ànims, petita!
(Les fotos són de quan els van anar a veure a la gossera, jo tant sols els he vist en fotos)
La Nuca, malauradament, va morir uns dies després, al veterinari...
sexta-feira, agosto 10, 2007
Avantatges d’un estiu fred
Finalment sembla que ha arribat l’estiu, o més ben dit, la calor.
Aquest any, almenys a Portugal, però crec que en general a tota la zona occidental d’Europa, l’estiu ha començat més aviat fred. Ha fet puntes de calor, sí, però sempre tornaven els dies en que es podia respirar.
Avantatges, forces:
Pots dormir sense aquella sensació de tenir tots els llençols enganxats al cos.
M’aguanto les ganes de tallar-me el cabell, perquè com que la calor no apreta, no m’agovio tant.
Hi ha menys incendis, molts menys incendis i el paisatge està d’un verd preciós.
I, last but not least (és així Eulàlia?): hi ha moltes menys cucaratxes (escarabats de cuina, en català) pel carrer.
Ara bé, menys no vol dir que no n’hi hagi.
Haver-ne n’hi ha, però no has de fer un slalom per carrer per no trepitjar-les. Pots obrir les finestres sense por que te n’entrin (gaires) voltant (si, voltant, aquí algunes mutants fins i tot volen). I el radar antimoviment d’insectes, tot i que ha d’estar activat, no cal que sigui d’última generació.
L’altre dia, però, de poc ens agafa algo a mi i a l’Eulàlia.
Tornàvem de casa la mare del Pedro, cap a casa i precisament jo li comentava a l’Eulàlia que els canvis bruscos de temperatura d’aquest estiu i les pluges havien fet que la colònia de cuques lisboetes baixés d’una manera més que considerable.
Dit això, arriba el camió de les escombraries a buscar els contenidors (cada edifici té el seu). Jo em començo a quedar endarrera, a una distància prudencial. L’Eulàlia, no sé si per cortesia o perquè també s’ho esperava, fa el mateix. El Pedro ens pregunta què passa.
L’home agafa el contenidor, veu que esta mig buit i decideix girar-lo per posar el contingut dins d’un altre. Al fer-ho, 4 cucaratxes (mínim) de 5 o 6 centímetres, salten corrents en busca d’un amagatall. Nosaltres, a poc més d’un metre, no cridem perquè hi ha públic, però ganes no ens en faltem. Amb els ulls mirem i remirem cap a on han anat les bestioles. Una a la paret, localitzada. Les altres tres, ja han fugit. No hi ha bitxos a la vista. El camió arrenca i marxa cap al següent edifici. Nosaltres, sense treure els ulls de parets i terres, preparades per detectar qualsevol petit moviment, avancem i continuem el camí cap a casa amb un calfred de repugnància dins dels ossos i amb la mirada del Pedro de “què exagerades!”
Avui al matí, n’he descobert una a l’ascensor. Una no, millor dit un cadàver. L’any passat, durant més de 6 mesos, en va haver una al forat de l’ascensor. Cada cop que estava al replà de l’entrada, no podia evitar de mirar-la. Allà de potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. Aquest any, enlloc d’estar a sota, està a sobre de la caixa de l’ascensor. De potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. I ja veig que hauré d’esperar 6 mesos a que alguna ànima caritativa se l’endugui i jo no l’hagi de veure cada cop que pico l’ascensor des de casa. Un cadàver de cucaratxa per remoure’m l’estómac. Alternativa. Baixar i pujar a peu. Perill. Trobar familiars durant el trajecte. Consol. Pensar que aquest no ha estat dels pitjors estius i que per ara (creuem els dits) no n’he tingut cap de visita a dins de casa.
Aquest any, almenys a Portugal, però crec que en general a tota la zona occidental d’Europa, l’estiu ha començat més aviat fred. Ha fet puntes de calor, sí, però sempre tornaven els dies en que es podia respirar.
Avantatges, forces:
Pots dormir sense aquella sensació de tenir tots els llençols enganxats al cos.
M’aguanto les ganes de tallar-me el cabell, perquè com que la calor no apreta, no m’agovio tant.
Hi ha menys incendis, molts menys incendis i el paisatge està d’un verd preciós.
I, last but not least (és així Eulàlia?): hi ha moltes menys cucaratxes (escarabats de cuina, en català) pel carrer.
Ara bé, menys no vol dir que no n’hi hagi.
Haver-ne n’hi ha, però no has de fer un slalom per carrer per no trepitjar-les. Pots obrir les finestres sense por que te n’entrin (gaires) voltant (si, voltant, aquí algunes mutants fins i tot volen). I el radar antimoviment d’insectes, tot i que ha d’estar activat, no cal que sigui d’última generació.
L’altre dia, però, de poc ens agafa algo a mi i a l’Eulàlia.
Tornàvem de casa la mare del Pedro, cap a casa i precisament jo li comentava a l’Eulàlia que els canvis bruscos de temperatura d’aquest estiu i les pluges havien fet que la colònia de cuques lisboetes baixés d’una manera més que considerable.
Dit això, arriba el camió de les escombraries a buscar els contenidors (cada edifici té el seu). Jo em començo a quedar endarrera, a una distància prudencial. L’Eulàlia, no sé si per cortesia o perquè també s’ho esperava, fa el mateix. El Pedro ens pregunta què passa.
L’home agafa el contenidor, veu que esta mig buit i decideix girar-lo per posar el contingut dins d’un altre. Al fer-ho, 4 cucaratxes (mínim) de 5 o 6 centímetres, salten corrents en busca d’un amagatall. Nosaltres, a poc més d’un metre, no cridem perquè hi ha públic, però ganes no ens en faltem. Amb els ulls mirem i remirem cap a on han anat les bestioles. Una a la paret, localitzada. Les altres tres, ja han fugit. No hi ha bitxos a la vista. El camió arrenca i marxa cap al següent edifici. Nosaltres, sense treure els ulls de parets i terres, preparades per detectar qualsevol petit moviment, avancem i continuem el camí cap a casa amb un calfred de repugnància dins dels ossos i amb la mirada del Pedro de “què exagerades!”
Avui al matí, n’he descobert una a l’ascensor. Una no, millor dit un cadàver. L’any passat, durant més de 6 mesos, en va haver una al forat de l’ascensor. Cada cop que estava al replà de l’entrada, no podia evitar de mirar-la. Allà de potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. Aquest any, enlloc d’estar a sota, està a sobre de la caixa de l’ascensor. De potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. I ja veig que hauré d’esperar 6 mesos a que alguna ànima caritativa se l’endugui i jo no l’hagi de veure cada cop que pico l’ascensor des de casa. Un cadàver de cucaratxa per remoure’m l’estómac. Alternativa. Baixar i pujar a peu. Perill. Trobar familiars durant el trajecte. Consol. Pensar que aquest no ha estat dels pitjors estius i que per ara (creuem els dits) no n’he tingut cap de visita a dins de casa.
segunda-feira, julho 23, 2007
Diogo i els hospitals
La nit de divendres a dissabte, a la 1 de la matinada, va néixer el Diogo, un nebot del Pedro. Pesa 2 kg 800 i és tot petitó i bufó. Vam anar a veure’l a l’hospital, aquí a Covilhã i per primera vegada em vaig donar de morros amb el sistema de visites portuguès. L’horari de visites es resumeix a: de les 2 a les 3 de la tarda i de les 8 a les 8:30 del vespre. En el cas dels recent nascuts, els pares i germans també poden estar de les 4:30 a les 5:30 (crec). La resta del dia, les mares (i la resta de malalts) se’l passen solets (en habitacions de 4 persones).
Lo de les habitacions compartides no em sorprèn i, si bé sempre és més confortable tenir un el seu propi espai, en un hospital públic el que interessa és que atenguin tota la gent que ho necessiti i els recursos tampoc són elàstics.
Ara bé, l’horari de visites reduït a 1h30 per dia em sembla un crim. Amb l’afegitó que, a part del pare i germans, tant sols poden entrar dues persones per llit de cada vegada. Dues infermeres sarjento intenten controlar-ho i gairebé sempre ho aconsegueixen. Uff, jo no em veig gens gens passant per això... i menys en un naixement! No haurien d’estar contents i tota la família junta el temps que volgués (dins d’uns límits)?
A part, les habitacions no són pas petites. Ja n’he vist de molt més petites. I des de que la gent es comporti mínimament, hi ha espai de sobre per les visites, principalment, si no es concentren totes en una hora i mitja i estan dividides, per exemple, al llarg de tota la tarda.
Lo de les habitacions compartides no em sorprèn i, si bé sempre és més confortable tenir un el seu propi espai, en un hospital públic el que interessa és que atenguin tota la gent que ho necessiti i els recursos tampoc són elàstics.
Ara bé, l’horari de visites reduït a 1h30 per dia em sembla un crim. Amb l’afegitó que, a part del pare i germans, tant sols poden entrar dues persones per llit de cada vegada. Dues infermeres sarjento intenten controlar-ho i gairebé sempre ho aconsegueixen. Uff, jo no em veig gens gens passant per això... i menys en un naixement! No haurien d’estar contents i tota la família junta el temps que volgués (dins d’uns límits)?
A part, les habitacions no són pas petites. Ja n’he vist de molt més petites. I des de que la gent es comporti mínimament, hi ha espai de sobre per les visites, principalment, si no es concentren totes en una hora i mitja i estan dividides, per exemple, al llarg de tota la tarda.
quarta-feira, julho 18, 2007
La meva música preferida del moment
Cantant: Mika
Canço: Grace Kelly
Àlbum: Life in cartoon motion
Quan necessito algo que em posi de bon humor me la poso i funciona!
Us poso la lletra. Diuen que la cançó està dedicada a les discografiques que no li feien cas.
Lletra original:
Do I attract you?
Do I repulse you with my queasy smile?
Am I too dirty?
Am I too flirty?
Do I like what you like?
I could be wholesome
I could be loathsome
I guess Im a little bit shy
Why dont you like me?
Why dont you like me without making me try?
I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!
I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!
How can I help it
How can I help it
How can I help what you think?
Hello my baby
Hello my baby
Putting my life on the brink
Why dont yo like me
Why dont you like me
Why dont you like yourself?
Should I bend over?
Should I look older just to be put on the shelf?
I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!
I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!
Say what you want to satisfy yourself
But you only want what everybody else says you should want
I could be brown
I could be blue
I could be violet sky
I could be hurtful
I could be purple
I could be anything you like
Gotta be green
Gotta be mean
Gotta be everything more
Why dont you like me?
Why dont you like me?
Why dont you walk out the door!
i resum de la traduida al castellà:
¿Te atraigo?
¿Te doy repulsión con mi mareante sonrisa?
¿Soy tan sucio?
¿Soy tan coqueto?
¿Me gusta lo que a tí te gusta?
Podría ser saludable.
Podría ser insufrible.
Supongo que soy un poco tímido.
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gusto sin que tenga que intentar gustarte?
Intento ser como Grace Kelly.
Pero todos sus aspectos eran demasiado tristes.
Así que intento ser como Freddie.
Mi identidad se ha vuelto loca.
Podría ser marrón.
Podría ser azul.
Podría ser color cielo violeta.
Podría ser hiriente.
Podría ser púrpura.
Podría ser cualquier cosa que quieras.
Seré verde.
Seré mezquino.
Seré más todavía.
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te vas por la puerta?
¿Cómo podría evitarlo?
¿Cómo podría evitarlo?
¿Cómo podría evitar lo que piensas?
Hola mi amor.
Hola mi amor.
Poniendo mi vida al límite.
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gusto?
¿Por qué no te gustas a tí misma?
¿Debo doblegarme?
¿Debo aparentar ser mayor para poder figurar en la estantería?
Dí lo que quieres para satisfacerte a tí mismo.
Pero tan sólo quieres lo que todo el mundo dice que deberías querer.
font: http://letras-traducidas.net/?p=192
