Demà a les 14h, al Palau de la República tinc l'entrevista.
He passat la segona fase de la selecció. Va servir d'alguna cosa aprendre'm tots els presidents de la República! i ara... falta la última fase...
A veure!!!
Els que veieu això a temps, penseu amb mi i desitgeu-me sort. Els que no, conto també amb la vostra, que segur que me la desitjarieu, oi?
Ja explicaré...
terça-feira, novembro 20, 2007
quarta-feira, novembro 07, 2007
Posada al dia
Posada al dia (I)
Segles de dies que no escric. Perquè? Depèn. Per visites, per exàmens, per falta de ganes... Ahir va ser Tots Sants i ara sóc a la feina, o sigui, que teòricament, tampoc hauria de estar escrivint... però ho faré.
Primer de tot una breu posada al dia: van venir els meus nebots, tots. Primer la Maria, l’Amadeu i la Paula i dues setmanes més tard, el Bernat i la Clara. Tots amb els seus pares, és clar. Voler-hi posar paraules sobra. Tenir-los aquí és gairebé la felicitat màxima, tant sols superada per quan estem tots junts allà. Després va venir el Sergi, la Xochilt i la Belén, de Berlin, i van gaudir d’uns quants dies de sol, sense que jo, malauradament, els pogués acompanyar gaire. I perquè? Perquè entre els primers i els segons em va arribar a casa una carta, el contingut de la qual ha ocupat les meves tardes des del 4 fins el 27 d’octubre.
A l’agost, just tornat de les vacances, la meva jefa em demanà que li mirés a una pàgina web si sortia la convocatòria pel seu càrrec. Com que hem passat de l’IPPAR a la Biblioteca Nacional, ha de tornar a ser escollida com a Directora de la Biblioteca. Gràcies a això, gràcies a que em va demanar aquest petit favor, jo em vaig assabentar que el Museu de la República obria un concurs públic per selecció de personal i oferien 6 places per a museògrafs!! 6 places! Era una oportunitat que no podia deixar escapar. Vaig demanar certificats de feina a tothom, firmes, cartes, diplomes... trencant-vos a alguns la tranquil·litat dels últims dies de vacances... Els meus pares van revisar la meva habitació en busca dels originals o còpies que tenia d’altres convocatòries. Gràcies a tots vaig poder lliurar els papers a temps, data límit: 31 d’agost.
Després esperar. Esperar més dels 10 dies útils que deien a les normes del concurs i esperar fins a rebre una carta a casa, enlloc de les llistes públiques penjades a la Secretaria, segons referenciaven les bases. I la carta va arribar, dient que havia passat la primera fase currícular i que em convocaven per a la segona, que seria un examen escrit, que en un post anterior explicava una mica de què anava.
L’examen va ser dissabte passat, a les 12 del migdia. Hi havia 223 persones!! Jo ja estava preparada perquè fóssim bastanta gent, però tanta!! Tanta no. Estar entre els 6 millors de 223 és molt complicat. Si no erro les contes, tinc menys d’un 3% de possibilitats... Impossible no ho és, però sí més que improbable!
Entre aquestes minses opcions d’entrar i la sensació amb la que et quedes quan acabes una cosa que des de feia dies omplia els teus dies (tipus una feina amb data límit, el treball final del master o un examen), les perspectives per la setmana no eren molt bones... A part, el Pedro, que havia estat tots els dies previs a l’examen amb mi (cuidant-me molt) estaria tota la setmana a Covilhã. A tot això se li va afegir una notícia no gaire bona que em van donar l’altre dia a la feina.
Teòricament tenia un contracte fins el proper agost a la Biblioteca, rebent un mal sou i amb unes condicions bastant lamentables, però, en fi... com que tenim projectes interessants entre mans (més endavant us els explico) doncs endavant. Dimarts, però, ens vam assabentar que l’atur (perquè a la pràctica estem a l’atur i rebem un 20% del que rebríem si fóssim a casa) enlloc dels 12 mesos que sempre ens havien dit, tant sols durava 270 dies, que no arriba a 10 mesos... cosa q vol dir que a partir de març el meu sou es reduirà a 390 euros... Estem parlant d’unes xifres que superen els meus límits de lo acceptable. Està clar que és millor això que res i que la Biblioteca té coses bones... però tenir la sensació que la situació enlloc de anar endavant i millorar empitjora, em deixa trista i, diria que més que trista, enfadada. No és que jo no ho estigui provant, no és que estigui treballant malament i no estiguin contents de la meva feina, al contrari... però el sistema acaba guanyant i nosaltres, tot i els esforços, perdent.
Posada al dia (II)
A vegades em dóna la sensació que cada cop sóc més semblant als portuguesos. Més pessimista, més crítica amb els demés sense necessitat de ser-ho, més falta d’energies per seguir lluitat contra la burocràcia o el que està establert. I no m’agrada... no m’agrada gens. No m’agrada deixar-me guanyar perquè tothom diu que no hi ha res a fer i que segur que perdré. No m’agrada donar-me per vençuda quan encara no ho he estat... però, a vegades, les energies, les ganes, o com li vulgueu diu, s’acaben i aleshores sóc una més d’ells. Una més que pensa que no val la pena intentar-ho. Que el no que tots tenim d’entrada serà la única cosa que podré aconseguir. Que el món és dels que tenen contactes, els fills de pares importants i que l’esforç personal no val per a res... Però serà que és realment així?!? Potser, però jo, per ara, no em vull resignar a creure-m’ho, per molt que els altres ho diguin, per molt que TOT sembli cridar-ho als quatre vents! I quan mi resigni, serà hora de plegar veles i buscar un altre camí, perquè no vull viure en una societat que no dóna oportunitats, que posa dificultats insuperables, que tanca els camins que altres s’obstinen en obrir. I ja n’hi ha prou de tòpics! Que no! Que no m’ho vull creure! Que no vull viure així!
Segles de dies que no escric. Perquè? Depèn. Per visites, per exàmens, per falta de ganes... Ahir va ser Tots Sants i ara sóc a la feina, o sigui, que teòricament, tampoc hauria de estar escrivint... però ho faré.
Primer de tot una breu posada al dia: van venir els meus nebots, tots. Primer la Maria, l’Amadeu i la Paula i dues setmanes més tard, el Bernat i la Clara. Tots amb els seus pares, és clar. Voler-hi posar paraules sobra. Tenir-los aquí és gairebé la felicitat màxima, tant sols superada per quan estem tots junts allà. Després va venir el Sergi, la Xochilt i la Belén, de Berlin, i van gaudir d’uns quants dies de sol, sense que jo, malauradament, els pogués acompanyar gaire. I perquè? Perquè entre els primers i els segons em va arribar a casa una carta, el contingut de la qual ha ocupat les meves tardes des del 4 fins el 27 d’octubre.
A l’agost, just tornat de les vacances, la meva jefa em demanà que li mirés a una pàgina web si sortia la convocatòria pel seu càrrec. Com que hem passat de l’IPPAR a la Biblioteca Nacional, ha de tornar a ser escollida com a Directora de la Biblioteca. Gràcies a això, gràcies a que em va demanar aquest petit favor, jo em vaig assabentar que el Museu de la República obria un concurs públic per selecció de personal i oferien 6 places per a museògrafs!! 6 places! Era una oportunitat que no podia deixar escapar. Vaig demanar certificats de feina a tothom, firmes, cartes, diplomes... trencant-vos a alguns la tranquil·litat dels últims dies de vacances... Els meus pares van revisar la meva habitació en busca dels originals o còpies que tenia d’altres convocatòries. Gràcies a tots vaig poder lliurar els papers a temps, data límit: 31 d’agost.
Després esperar. Esperar més dels 10 dies útils que deien a les normes del concurs i esperar fins a rebre una carta a casa, enlloc de les llistes públiques penjades a la Secretaria, segons referenciaven les bases. I la carta va arribar, dient que havia passat la primera fase currícular i que em convocaven per a la segona, que seria un examen escrit, que en un post anterior explicava una mica de què anava.
L’examen va ser dissabte passat, a les 12 del migdia. Hi havia 223 persones!! Jo ja estava preparada perquè fóssim bastanta gent, però tanta!! Tanta no. Estar entre els 6 millors de 223 és molt complicat. Si no erro les contes, tinc menys d’un 3% de possibilitats... Impossible no ho és, però sí més que improbable!
Entre aquestes minses opcions d’entrar i la sensació amb la que et quedes quan acabes una cosa que des de feia dies omplia els teus dies (tipus una feina amb data límit, el treball final del master o un examen), les perspectives per la setmana no eren molt bones... A part, el Pedro, que havia estat tots els dies previs a l’examen amb mi (cuidant-me molt) estaria tota la setmana a Covilhã. A tot això se li va afegir una notícia no gaire bona que em van donar l’altre dia a la feina.
Teòricament tenia un contracte fins el proper agost a la Biblioteca, rebent un mal sou i amb unes condicions bastant lamentables, però, en fi... com que tenim projectes interessants entre mans (més endavant us els explico) doncs endavant. Dimarts, però, ens vam assabentar que l’atur (perquè a la pràctica estem a l’atur i rebem un 20% del que rebríem si fóssim a casa) enlloc dels 12 mesos que sempre ens havien dit, tant sols durava 270 dies, que no arriba a 10 mesos... cosa q vol dir que a partir de març el meu sou es reduirà a 390 euros... Estem parlant d’unes xifres que superen els meus límits de lo acceptable. Està clar que és millor això que res i que la Biblioteca té coses bones... però tenir la sensació que la situació enlloc de anar endavant i millorar empitjora, em deixa trista i, diria que més que trista, enfadada. No és que jo no ho estigui provant, no és que estigui treballant malament i no estiguin contents de la meva feina, al contrari... però el sistema acaba guanyant i nosaltres, tot i els esforços, perdent.
Posada al dia (II)
A vegades em dóna la sensació que cada cop sóc més semblant als portuguesos. Més pessimista, més crítica amb els demés sense necessitat de ser-ho, més falta d’energies per seguir lluitat contra la burocràcia o el que està establert. I no m’agrada... no m’agrada gens. No m’agrada deixar-me guanyar perquè tothom diu que no hi ha res a fer i que segur que perdré. No m’agrada donar-me per vençuda quan encara no ho he estat... però, a vegades, les energies, les ganes, o com li vulgueu diu, s’acaben i aleshores sóc una més d’ells. Una més que pensa que no val la pena intentar-ho. Que el no que tots tenim d’entrada serà la única cosa que podré aconseguir. Que el món és dels que tenen contactes, els fills de pares importants i que l’esforç personal no val per a res... Però serà que és realment així?!? Potser, però jo, per ara, no em vull resignar a creure-m’ho, per molt que els altres ho diguin, per molt que TOT sembli cridar-ho als quatre vents! I quan mi resigni, serà hora de plegar veles i buscar un altre camí, perquè no vull viure en una societat que no dóna oportunitats, que posa dificultats insuperables, que tanca els camins que altres s’obstinen en obrir. I ja n’hi ha prou de tòpics! Que no! Que no m’ho vull creure! Que no vull viure així!
terça-feira, outubro 09, 2007
Breu lliçó d'història... de memòria
Presidents de la República Portuguesa:
Manuel de Arriaga (1911-1915)
Teófilo Braga (1915-1915)
Bernardino Machado (1915-1917)
Sidonio Pais (1918-1918)
Canto e Castro (1918-1919)
António José de Almeida (1919-1923)
Teixeira Gomes (1923-1925)
Bernardino Machado (1925-1926)
Mendes Cabeçadas (1926-1926)
Gomes da Costa (1926-1926)
Oscar Carmona (1926-1951)
Craveiro Lopes (1951-1958)
Américo Tomás (1958-1974)
António de Spínola (1974-1974)
Costa e Gomes (1974-1976)
Ramalho Eanes (1976-1986)
Mário Soares (1986-1996)
Jorge Sampaio (1996-2006)
Cavaco Silva (2006- ...)
La anomenada "I República" és proclamada el 5 d'octubre de 1910 (per això el divendres passat vaig tenir festa) dura fins el cop militar de 28 de Maig de 1926. El 1928 criden a António de Oliveira Salazar com a Ministre de Finances. Al 1933, amb una nova Constitució, el poder passa a ser TOT d'ell. El 1968 cau de la cadira (bé, primer té una trombosis, i després cau de la cadira) i per l'estat amb que queda, és allunyat del poder... el substituiex Marcelo Caetano, molt més moderat. Aquest període de 1926 al 1974 s'anomena "Estado Novo".
Amb la famosa Revolució dels clavells del 25 d'Abril de 1974, comença de nou la democràcia i la República.
vermell: errors
taronja: falta de memòria
Manuel de Arriaga (1911-1915)
Teófilo Braga (1915-1915)
Bernardino Machado (1915-1917)
Sidonio Pais (1918-1918)
Canto e Castro (1918-1919)
António José de Almeida (1919-1923)
Teixeira Gomes (1923-1925)
Bernardino Machado (1925-1926)
Mendes Cabeçadas (1926-1926)
Gomes da Costa (1926-1926)
Oscar Carmona (1926-1951)
Craveiro Lopes (1951-1958)
Américo Tomás (1958-1974)
António de Spínola (1974-1974)
Costa e Gomes (1974-1976)
Ramalho Eanes (1976-1986)
Mário Soares (1986-1996)
Jorge Sampaio (1996-2006)
Cavaco Silva (2006- ...)
La anomenada "I República" és proclamada el 5 d'octubre de 1910 (per això el divendres passat vaig tenir festa) dura fins el cop militar de 28 de Maig de 1926. El 1928 criden a António de Oliveira Salazar com a Ministre de Finances. Al 1933, amb una nova Constitució, el poder passa a ser TOT d'ell. El 1968 cau de la cadira (bé, primer té una trombosis, i després cau de la cadira) i per l'estat amb que queda, és allunyat del poder... el substituiex Marcelo Caetano, molt més moderat. Aquest període de 1926 al 1974 s'anomena "Estado Novo".
Amb la famosa Revolució dels clavells del 25 d'Abril de 1974, comença de nou la democràcia i la República.
vermell: errors
taronja: falta de memòria
quinta-feira, outubro 04, 2007
Museu de la Presidència de la República
Avui he rebut la carta del Museu.
He passat la fase currícular i em convoquen ara a un examen escrit, el dia 27 d'Octubre, on em preguntaran sobre:
- lleis relacionades amb la Presidència de la República.
- História Contemporània, principalment sobre les biografies dels Presidents de la República portuguesa, desde 1910 fins ara.
- Museologia.
i donen bibliografia...
en fi... per una banda, la meva part negativa pensa "estou feita" que ve a voler dir que no hi tinc res a pelar...
per l'altra banda, el meu jo possitiu diu: "això és el que volen? Doncs això és el que tindràn".
Ja m'estic baixant coses d'internet intentant que el negatiu no ofusqui al possitiu i que em pugui posar totes aquestes "parides" (en perdó, però, per això estant els llibres d'historia i de lleis) al cap.
La cosa possitiva és que l'examen no durarà més d'una horeta, per tant, el martiri serà curt.
He passat la fase currícular i em convoquen ara a un examen escrit, el dia 27 d'Octubre, on em preguntaran sobre:
- lleis relacionades amb la Presidència de la República.
- História Contemporània, principalment sobre les biografies dels Presidents de la República portuguesa, desde 1910 fins ara.
- Museologia.
i donen bibliografia...
en fi... per una banda, la meva part negativa pensa "estou feita" que ve a voler dir que no hi tinc res a pelar...
per l'altra banda, el meu jo possitiu diu: "això és el que volen? Doncs això és el que tindràn".
Ja m'estic baixant coses d'internet intentant que el negatiu no ofusqui al possitiu i que em pugui posar totes aquestes "parides" (en perdó, però, per això estant els llibres d'historia i de lleis) al cap.
La cosa possitiva és que l'examen no durarà més d'una horeta, per tant, el martiri serà curt.
quarta-feira, agosto 29, 2007
Jack i Nuca
Havia d’escriure un post explicant que el Ron, el nostre gos, pobret, s’havia mort, durant els dies que estàvem al Pais Vasc. Tenia una infecció i li van donar unes pastilles molt fortes, que semblen que van ser pitjor remei que la malaltia. El Ron era un gos bo, que hagués viscut millor en una casa rodejat de carícies que al nostre jardí, però que ha tingut una bona vida.
A la tornada vam decidir agafar dos gossets de la Gossera de Mataró. El gran, té 9 mesos, es diu Jackie (i no li canviarem el nom, ja és massa gran) i és un creuament entre pastor alemany i llaurador. La petita, té 3 mesos, es diu Nuca (es deia Dalila, però a ella si que li canviem el nom) i és un gos d’atura barrejat.
Ara m’acaben de trucar dient que la Nuca, la petitona, està ingressada al veterinari i que potser té moquillo... cosa que vol dir que té molt, molt mal pronòstic. Sinó, té una altra cosa, també greu, però que pot ser que se’n surti. Pobreta. Espero que se’n surti i sinó que hagi estat feliç els dies que ha viscut a Teià, sentit que havia trobat una família que la volia, i no morint-se malalta a una gàbia de la gossera.
Força Nuca, que tens molts anys per viure amb nosaltres a Teià! Ànims, petita!
(Les fotos són de quan els van anar a veure a la gossera, jo tant sols els he vist en fotos)
La Nuca, malauradament, va morir uns dies després, al veterinari...
sexta-feira, agosto 10, 2007
Avantatges d’un estiu fred
Finalment sembla que ha arribat l’estiu, o més ben dit, la calor.
Aquest any, almenys a Portugal, però crec que en general a tota la zona occidental d’Europa, l’estiu ha començat més aviat fred. Ha fet puntes de calor, sí, però sempre tornaven els dies en que es podia respirar.
Avantatges, forces:
Pots dormir sense aquella sensació de tenir tots els llençols enganxats al cos.
M’aguanto les ganes de tallar-me el cabell, perquè com que la calor no apreta, no m’agovio tant.
Hi ha menys incendis, molts menys incendis i el paisatge està d’un verd preciós.
I, last but not least (és així Eulàlia?): hi ha moltes menys cucaratxes (escarabats de cuina, en català) pel carrer.
Ara bé, menys no vol dir que no n’hi hagi.
Haver-ne n’hi ha, però no has de fer un slalom per carrer per no trepitjar-les. Pots obrir les finestres sense por que te n’entrin (gaires) voltant (si, voltant, aquí algunes mutants fins i tot volen). I el radar antimoviment d’insectes, tot i que ha d’estar activat, no cal que sigui d’última generació.
L’altre dia, però, de poc ens agafa algo a mi i a l’Eulàlia.
Tornàvem de casa la mare del Pedro, cap a casa i precisament jo li comentava a l’Eulàlia que els canvis bruscos de temperatura d’aquest estiu i les pluges havien fet que la colònia de cuques lisboetes baixés d’una manera més que considerable.
Dit això, arriba el camió de les escombraries a buscar els contenidors (cada edifici té el seu). Jo em començo a quedar endarrera, a una distància prudencial. L’Eulàlia, no sé si per cortesia o perquè també s’ho esperava, fa el mateix. El Pedro ens pregunta què passa.
L’home agafa el contenidor, veu que esta mig buit i decideix girar-lo per posar el contingut dins d’un altre. Al fer-ho, 4 cucaratxes (mínim) de 5 o 6 centímetres, salten corrents en busca d’un amagatall. Nosaltres, a poc més d’un metre, no cridem perquè hi ha públic, però ganes no ens en faltem. Amb els ulls mirem i remirem cap a on han anat les bestioles. Una a la paret, localitzada. Les altres tres, ja han fugit. No hi ha bitxos a la vista. El camió arrenca i marxa cap al següent edifici. Nosaltres, sense treure els ulls de parets i terres, preparades per detectar qualsevol petit moviment, avancem i continuem el camí cap a casa amb un calfred de repugnància dins dels ossos i amb la mirada del Pedro de “què exagerades!”
Avui al matí, n’he descobert una a l’ascensor. Una no, millor dit un cadàver. L’any passat, durant més de 6 mesos, en va haver una al forat de l’ascensor. Cada cop que estava al replà de l’entrada, no podia evitar de mirar-la. Allà de potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. Aquest any, enlloc d’estar a sota, està a sobre de la caixa de l’ascensor. De potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. I ja veig que hauré d’esperar 6 mesos a que alguna ànima caritativa se l’endugui i jo no l’hagi de veure cada cop que pico l’ascensor des de casa. Un cadàver de cucaratxa per remoure’m l’estómac. Alternativa. Baixar i pujar a peu. Perill. Trobar familiars durant el trajecte. Consol. Pensar que aquest no ha estat dels pitjors estius i que per ara (creuem els dits) no n’he tingut cap de visita a dins de casa.
Aquest any, almenys a Portugal, però crec que en general a tota la zona occidental d’Europa, l’estiu ha començat més aviat fred. Ha fet puntes de calor, sí, però sempre tornaven els dies en que es podia respirar.
Avantatges, forces:
Pots dormir sense aquella sensació de tenir tots els llençols enganxats al cos.
M’aguanto les ganes de tallar-me el cabell, perquè com que la calor no apreta, no m’agovio tant.
Hi ha menys incendis, molts menys incendis i el paisatge està d’un verd preciós.
I, last but not least (és així Eulàlia?): hi ha moltes menys cucaratxes (escarabats de cuina, en català) pel carrer.
Ara bé, menys no vol dir que no n’hi hagi.
Haver-ne n’hi ha, però no has de fer un slalom per carrer per no trepitjar-les. Pots obrir les finestres sense por que te n’entrin (gaires) voltant (si, voltant, aquí algunes mutants fins i tot volen). I el radar antimoviment d’insectes, tot i que ha d’estar activat, no cal que sigui d’última generació.
L’altre dia, però, de poc ens agafa algo a mi i a l’Eulàlia.
Tornàvem de casa la mare del Pedro, cap a casa i precisament jo li comentava a l’Eulàlia que els canvis bruscos de temperatura d’aquest estiu i les pluges havien fet que la colònia de cuques lisboetes baixés d’una manera més que considerable.
Dit això, arriba el camió de les escombraries a buscar els contenidors (cada edifici té el seu). Jo em començo a quedar endarrera, a una distància prudencial. L’Eulàlia, no sé si per cortesia o perquè també s’ho esperava, fa el mateix. El Pedro ens pregunta què passa.
L’home agafa el contenidor, veu que esta mig buit i decideix girar-lo per posar el contingut dins d’un altre. Al fer-ho, 4 cucaratxes (mínim) de 5 o 6 centímetres, salten corrents en busca d’un amagatall. Nosaltres, a poc més d’un metre, no cridem perquè hi ha públic, però ganes no ens en faltem. Amb els ulls mirem i remirem cap a on han anat les bestioles. Una a la paret, localitzada. Les altres tres, ja han fugit. No hi ha bitxos a la vista. El camió arrenca i marxa cap al següent edifici. Nosaltres, sense treure els ulls de parets i terres, preparades per detectar qualsevol petit moviment, avancem i continuem el camí cap a casa amb un calfred de repugnància dins dels ossos i amb la mirada del Pedro de “què exagerades!”
Avui al matí, n’he descobert una a l’ascensor. Una no, millor dit un cadàver. L’any passat, durant més de 6 mesos, en va haver una al forat de l’ascensor. Cada cop que estava al replà de l’entrada, no podia evitar de mirar-la. Allà de potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. Aquest any, enlloc d’estar a sota, està a sobre de la caixa de l’ascensor. De potes enlaire, amb la seva closca dura i fosca. I ja veig que hauré d’esperar 6 mesos a que alguna ànima caritativa se l’endugui i jo no l’hagi de veure cada cop que pico l’ascensor des de casa. Un cadàver de cucaratxa per remoure’m l’estómac. Alternativa. Baixar i pujar a peu. Perill. Trobar familiars durant el trajecte. Consol. Pensar que aquest no ha estat dels pitjors estius i que per ara (creuem els dits) no n’he tingut cap de visita a dins de casa.
